Activitat 47: Comparació entre Plató i Descartes

Plató i Descartes són dos filòsofs d’èpoques diferents però que presenten algunes semblances.

Primer de tot cal saber que els dos filòsof són racionalistes , no creuen que el coneixement es pugui adquirir a través del sentits ja que ens enganyen, són dualistes, creuen en els coneixements innats i en la veritat absoluta.

Pel que fa les seves diferencies Plató parla sobre el Demiürg que s’encarrega d’ordenar , en canvi Descartes parla de Déu com a creador. Plató creu que hi ha dos mons el de les idees i el sensible. En canvi Descartes només creu en el món físic.

Descartes dubta de tot, dubte metòdic, per així poder arribar a la veritat absoluta. Els dos filòsof creuen tant en la ànima com en el cos però Descartes creu que la unió es causada per la glàndula pineal, en canvi Plató diu que es una unió accidentada i que el cos és una presó per a l’ànima

Activitat 46: El dubte metòdic.

Aquest text pertany a les Meditacions metafísiques del filòsof Descartes. En aquest text ens explica la seva teoria sobre el dubte metòdic.

Descartes qüestiona allò cert i allò que es pot dubtar i al mateix temps es qüestiona si totes les opinions admeses fins el moment són certes o no.

Existeix un déu maligne el qual ho sap tot i ens enganya. No ens deixa descobrir la veritat.

Descartes dubta de tot, hi fins i tot arriba a dubtar de l’existència d’un mateix. Perquè si arriba a la conclusió que res no existeix no pot demostrar de cap manera ni la seva pròpia existència.

Aquest pensament no es cert , ja que si a arribat a aquesta conclusió es perquè a pensat, i per tant si a pensat vol dir que existeix.

El simple fet de pensar comporta dubtar, entendre negar... I al mateix temps dubtar de tot ens ajuda a descobrir tot allò cert. “jo penso, ergo jo sóc”

El podem comparar amb Sòcrates, filòsof que es feia infinitat de preguntes a les quals donava respostes. Algunes d’aquestes quedaven resoltes, per tant quedaven com a certes i altres quedaven en la incertesa.

Activitat 45: L'exemple del tros de cera

En aquesta segona meditació, Descartes posa l’exemple de la cera. Tot hi que la cera sempre és la mateixa és pot presentar de diferent maneres.

Al presentar-se de diferent maneres, Descartes diu que podem pensar que no és la mateixa.

Aquest fet pot succeir ja que els éssers humans coneixem les coses a traves de les sensacions que ens donen els sentits.

Per tant podem afirmar que allò que coneixem certament no ens ho han transmet els sentits, ja que tot allò que veiem, sentim, toquem canvia al llarg del temps.

El tros de cera és el mateix però el percebem en un estat o en un altres.

En conclusió el filòsof pot arribar a la conclusió de que sense l’existència del jo el coneixement no pot existir.

Aquest fragment el podem comparar amb la teoria de sant Agustí que també creu que existeixo, penso i soc. Per tant que jo per molt que m’equivoqui al pensar una cosa o una altre seguiré existint i pensant el que per a mi sigui el cert.

Activitat 44: Presentació Carta a Meneceu

Activitat 43: El temps va ser creat amb el món (pag 98)

Aquest fragment de Agustí Hipona pertany a una adaptació de la obra Confessions i tracta sobre el temps i la creació.

Agustí diu que déu és el creador etern i superior.

Sant Agustí escriu sobre les preocupacions que tenen els fidels sobre la creació del món.

El filòsof defensa que el temps va ser creat amb el món. Déu ho va crear tot des del no res, tot el que ara coneixem.

Per tant si Déu ho va crear tot no es correctes parla sobre coses anteriors a la creació ja que no existia res.

Per a Déu el temps passat, present o futur no tenen cap sentit, ja que per a Déu el temps va passat però per a ell no perque és etern. I per tant el viu un avui constant.

Per poder comparar aquest fragment amb altres filòsofs que també defensaven l'existència de Déu e trobat aquesta presentació que ho explica bastant bé:

5 Existe Dios

View more PowerPoint from José Francisco Guerra Chiw

Activitat 42: Comparació entre la teoria de Sant Anselm i la de Sant Tomàs

Sant Anselm de Canterbury afirmava que Déu és l'esser més gran del qual res no pot ser pensat, per tant Déu existeix necessàriament. Per verificar això Sant Anselm exposa un argument ontològic que demostra l'existència de Déu, aquest argument hauria de ser admès fins i tot per aquells que no son creients, ja que demostra la existència de Déu.

Per una altra banda Sant Tomàs d'Aquino també demostra l'existència de Déu però ho fa a través de 5 vies tomistes.

La primera via basada en el moviment en la qual Tomàs diu que una cosa no pot ser motor i cosa moguda al mateix temps, per tant ha d'haver un primer motor al qual anomena Déu.

La segona via basada en la causa en la qual exposa que una cosa no pot ser causa de si mateixa per aquesta raó ha d'haver una causa primera eficient i aquesta és la causa que anomena Déu.

La tercera via, en la naturalesa és troben coses que poden ser i coses que no, no tots els éssers són possibles però si ha d'existir un ésser necessari que és Déu.

La quarta via tots els éssers posseeixen qualitats bones o dolentes, però existeix un ésser que posseeix totes les qualitats bones, aquest ésser és Déu.

I per últim la cinquena via els éssers tenen coneixements però hi ha un ésser que es summament intel·ligent que dirigeix totes les coses a la seva finalitat, aquest ésser és a qui anomenem Déu.

En conclusió els dos filòsofs creien en l'existència de Déu però cadascú l'intentava demostrar d'una manera diferent, mentres que Sant Anselm utilitza l'argumentació lògica i la raó en canvi Sant Tomàs es basa en l'experiència.

Activitat 41: Meditacions sobre el somni i la vigília

Descartes va ser un filòsof i matemàtic francès que va néixer a l'any 1576.

En aquest text Descartes afirma que tot allò que sabem veritablement, es a dir, tot allò que conec certament , o em après a traves dels sentits.

Però també és cert que els sentits ens poden enganyar, i si ens enganyen una vegada, possiblement ens enganyin més vegades.

Del que no podem dubtar mai es de l'existència del jo.

Descartes ens explica el cas d'un home que somia i s'imagina a ell mateix en els seus somnis.

El filòsof posa en dubte la realitat del somni o l'estat de vigília.

Per això només em de prendre com a cert allò que coneixem i per tant no podem afirmar que la realitat existeixi.

Malgrat tot això em de tenir clar que de l'únic que no em de dubtar es de la nostra propia existència.

Aquest text de Descartes el podem comparar amb el filòsof Parmènides, que deia que mai ens hem de refiar dels sentits, ja que aquets a vegades ens enganyaven.